No vull ser gran

No vull ser gran

Nietsche i Heidegger van registrar el canvi radical que suposa el final de la història i van elaborar, amb estils bé diferents, un dels retrat filosòfic de
la postmodernitat.

Després, el triomf real i massiu ((escepticisme, cinisme, el light, psicologisme, hedonisme, moda, l'efímer, simulació, societat de l'espectacle) d'aquesta instància filosòfica s'ha popularitzat fins al punt de crear un terme col·loquial: postmo.
El postmo és en realitat una forma fashion de referir-se a
l'aspecte més frívol i gràfic de la cultura postmoderna en la qual vivim (ja per sempre?)

El final de la història suposa l'aprimament de l'experiència temporal.
L'estrès ens empeny fins a fer-nos gairebé perdre la consciència del temps: les hores i els dies ens passen volant.
Només existeix el present.
En matar el passat (el prestigi de la tradició, l'autoritat dels vells) eliminem la
perpspectiva temporal i també ens quedem sense futur
L'actual
cànon estètic elimina també les fronteres de l'edat: s'imposa el model “treintañero” com a imatge a la qual tots (nens però també grans)tendim.

I la cirurgia. El recurs cada vegada més freqüent, les infinites tècniques de rejoveniment epidèrmic s'ha convertit en un altre actor protagonista en
aquesta lluita contra el temps i per tant la Història.

Si el bisturí, les cremes i els làser em tornen a la meva imatge de deu anys enrere, on queda registrada l'empremta del temps?
La cirurgia plàstica elimina les proves i arracona la realitat temporal al racó de la fantasia.
Desapareixerà el temps en la nostra cultura?
Sí, només perviurà en les classes marginals incapaces d'assumir la sofisticació de la moda, la cirurgia i altres tècniques creades per combatre la tangibilitat de l'esdevenir.

El temps en forma de registre explícit del passat es considerarà una grolleria, i la mort serà, és, el principal tabú.